Heu de saber que quan la Mare de Déu esperava al seu Fill, Sant Josep estava ben enfeinat ja que havien de marxar cap a Betlem per empadronar a Maria, i mentre enllestia el seu ruquet es va trobar amb una seva amiga, ni més ni menys que una aranya que des de feia temps tenia el seu cau a la fusteria. En veure l’aranyeta que en Josep era a punt de marxa, de seguida li va preguntar a on anaven, que farien, quants dies s’hi estarien.... i en veure, l’aranyeta, que havia de quedar tota sola, va demanar al bon Josep si és que li deixava anar amb ells.
—No es preocupis — deia l’aranya — jo m’amagaré dins d’aquest cistellet, no em mouré, no espantaré a ningú!
Sant Josep, davant de la insistència i de la bona amistat la va deixar anar. L’endemà mateix van començar a fer camí. El ruc carregat, Maria al seu damunt, ja que embarassada no podia fer gaires esforços, en Josep estirava del ruc i s’ajudava per caminar d’un bon bastó.
Cap el vespre van arribar a Betlem, i en no trobar cap posada, van haver d’amagar-se en un estable on jeia un bou. De seguida Maria, potser pel cansament i l’esforç de tot el camí, va començar a sentir els dolors del part. L’aranyeta va sortir sense dir res i es va enfilar al sostre; des d’allà ho va veure tot.
Als pocs moment naixia un Infant bonic com una rosa, tot ell era resplendor, la seva llum il•luminava tota l’establia, tot d’una l’Infant es va posar a tremolar, sentia fred i plorava, per una finestra sense porticó passava un aire glaçat, encara no havia arribat ningú més, l’aranyeta de seguida es va donar que tot venia d’aquella finestra, i ràpidament es va posar a teixir una espessa teranyina que com una cortina, fes de finestró i tapés aquella entrada de corrent. Sant Josep i el ruc, que ho van veure, de seguida van agrair a l’aranya la seva col•laboració i el seu bon cor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario